El 8 de MARÇ és una data reivindicativa que el feminisme a aconseguit encaixar a l’agenda de la societat per exigir els drets de ciutadania i laborals de les dones.
La realitat és dura, l’actualitat als mitjans de comunicació impressiona. Ja havia acabat d’escriure aquest article quan he llegit a la premsa les declaracions fetes a Roma pel ministre Fernández Díaz sobre el matrimoni homosexual i reivindicant el paper de la religió al sistema educatiu i he decidit de reescriure’l . Les considere preocupants i perilloses, especialment greus per ser fetes pel cap del ministeri de l’Interior del govern de l’Estat. Parla de “matrimoni natural”, de reproducció de l’espècie, lligada al concepte restrictiu de la família més tradicional, la sexualitat lligada exclusivament a la concepció i diu, segons han publicat el mitjans, que l’Estat no pot donar igual protecció a aquestes famílies.
Recorde ara també els comentaris de fa uns mesos d’un altre ministre, el de Justícia, senyor Ruiz Gallardón, quan restringia la realització personal de les dones al seu paper reproductiu. No ho crec anecdòtic. Totes aquestes declaracions apareixen barrejades amb altres de membres del mateix partit que van sentit contrari. Tot plegat, aquesta pràctica sistemàtica d’un discurs contradictori, en la mateixa línia de quan reivindiquen alhora la sanitat pública, declaren que no ens podem permetre aquests serveis perquè estan per damunt de les nostres possibilitats , ataquen la universalitat del dret a l’assistència i implanten la privatització.
La duresa de la crisi està arribant a nivells de crueltat importants, patida directament per sectors molt amplis de la societat que estan vivint situacions que consideràvem fins fa poc superades en un país europeu. Tant és així que allò de classe mitjana sembla ser un somni d’un estiu llunyà mentre ara, en aquest hivern en què ja no tenim ni per escalfar-nos, hem d’estar a l’aguait i aprofitar els rajos d’un sol esmorteït quan els déus o la fortuna, o els mercats, tinguen a bé brindar-nos-els.
La baixada dels salaris, la major precarització del treball, les retallades en prestacions socials o el desmantellament de la protecció a la dependència recauen especialment sobre les espatlles de les dones en una societat on la cura de les persones està lluny de ser equilibradament repartida entre homes i dones, i aquest pes va acumulant-se per les dones al llarg dels anys, perquè han de compatibilitzar, interrompre o abandonar el treball remunerat i així no es competeix en igualtat de condicions. És urgent vigilar i prendre mesures correctores per a la no precarització dels treballs feminitzats i cal dignificar el treball domèstic remunerat.
Garantir que les dones tinguen els mateixos drets econòmics, polítics, civils, socials i culturals és de justícia però també és fonamental per al creixement del conjunt de la societat, que marginant les dones perd tantes capacitats i tantes potencialitats.
És per això que des de Compromís reivindiquem la vida digna de totes les persones, el respecte i la cura dels seus drets per part de les institucions, la garantia i universalitat dels drets humans: a l’educació, a la sanitat, a un salari digne, a un habitatge digne. I és per això que pensem que és indispensable la feminització de la societat. Si les dones hem reivindicat l’espai públic, no podrem aconseguir la igualtat fins que l’espai privat no siga assumit per la societat en el seu conjunt, pels homes, que han de fer en part el camí invers al de les dones, i les institucions públiques, que s’han d’involucrar en aquest procés bé assumint responsabilitats, bé treballant per un model social inclusiu.
I per feminitzar la societat no es poden retallar els serveis públics, cosa que clarament passa pels recursos econòmics, certament problemàtics en aquestos moment, per la qual cosa cal treballar en alternatives al model especulatiu i depredador que ens ha portat a la crisi, ja que enfortir-lo, com estan fent les mesures preses pel PP, és insistir en el problema en lloc de buscar la solució.
Però per feminitzar la societat també entenem que és necessari el canvi dels estereotips de gènere i la participació de les dones en la vida pública i en la pressa de decisions, font de drets i de l’apoderament. Per això quan el PP ens proposa una llei d’educació que no inclou l’educació sexual i afectiva que evite les conductes sexistes, que previnga la violència de gènere o la discriminació per motiu d’orientació sexual, en una societat on les agressions per motiu de gènere tenen una dimensió espantosa, on la prostitució ha augmentat de manera exponencial o que en lloc d’educar per a la igualtat i de treballar la coeducació, la transformació dels models tradicional, la visibilització i normalització la diferència afectivo-sexual, es planteja fins i tot separar l’alumnat per sexes, es reivindica la religió unida al model de dona més tradicional, aleshores estem davant una perversió la tasca educativa de les institucions. Aquesta no és però una qüestió econòmica, és directament una retallada dels drets de les dones, dels drets de ciutadania, especialment de les xiquetes i de les dones joves, a les quals s’abandona a una sort que significarà majoritàriament la reproduirà de la situació de desigualtat que pateixen les majors.
Virgínia Woolf, a finals de la dècada dels anys vint del segle passat, feia reflexionar a les dones estudiants sobre els entrebancs afegits que havien de patir respecte dels seus companys i considerava indispensable per a les seues interlocutores una cambra pròpia i cinc-centes lliures al més. Les seues paraules, sense dubte, eren educadores i la seua proposta continua sent actual. Sense una educació crítica i sense autonomia econòmic no hi ha possibilitat d’igualtat, i això no és un determinisme econòmic, això depèn en gran part de decisions polítiques carregades d’ideologia. Cal una feminització de la societat.
Bàrbara Peris
Sectorial d’Igualtat