Els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2015 fonamenten el seu marc normatiu en la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, així com en la Llei general pressupostària i la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera que ha vingut a desenvolupar el mandat contingut en l’article 135 de la Constitució Espanyola, reformat el 27 de setembre del 2011 amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), amb el suport del seu partit i del principal partit a l’oposició en eixe moment, el PP, amb Mariano Rajoy al front.
Una reforma constitucional que no va ser consultada al poble ni sotmesa a referèndum. Una modificació que fa que, any rere any, els pressupostos es convertisquen en un instrument per governar contra les persones, retallant drets i serveis. Persones per a les quals s’ha creat un marc d’inseguretat jurídica inacceptable. Perquè en nom del compliment al Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança en la Unió Econòmica i Monetària de 2 de març de 2012, es qüestionen les condicions laborals dels empleats públics, el dret a cobrar una pensió o el dret a obtenir medicaments per a malalts amb baixos nivells de renda, per citar-ne alguns exemples.
Aquests pressupostos, al nostre parer, seran de nou un fracàs, com s’ha demostrat fins ara amb els anteriors des que s’ha perdut la sobirania política, des del 27 de setembre de 2011 i la reforma a les fosques de la nostra Constitució. No serveixen per a la sostenibilitat financera de totes les administracions públiques com es predica, no serveixen per enfortir la confiança ni produeixen l’estabilitat de l’economia. Només aprofiten per acreditar la submissió del govern a les polítiques d’estabilitat imposades per solucionar una crisi financera, les pèrdues de la banca i els especuladors, a compte dels drets i futur de les persones. Que desprotegeix als majors, als quals estan treballant i veuen perillar el seu suport familiar o personal, que deteriora el futur de joves i menors. I que ha condemnat al drama social a milers i milers de ciutadans i ciutadanes innocents.
És fals que es vaja a aconseguir l’objectiu de l’estabilitat, no n’és la finalitat. La finalitat és retallar per pagar un forat que no han creat els ciutadans, per salvar els bancs i els seus creditors. Com va dir el president Rajoy en seu parlamentària, la finalitat és salvar el sistema bancari perquè és com el sistema circulatori perquè un estat seguisca viu i funcionant, com si no haguéssem conegut la caiguda de grans bancs a Europa o Amèrica.
Els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic per al període 2014-2016, fixats per Acord del Consell de Ministres de 28 de juny de 2013, es van aprovar pel Ple del Congrés el 2 de juliol de 2013. Estableixen l’objectiu de dèficit per al conjunt de les Administracions Públiques en el 4’2% del PIB, desglossat de la següent manera: l’Estat tindrà un dèficit del 2’9%; la Seguretat Social del 0’6%; les Comunitats Autònomes del 0’7%; mentre que les corporacions locals tancaran el proper any amb dèficit zero. És a dir, l’Estat, sense competències en matèries com Educació, Sanitat i Serveis Socials al mateix nivell que les comunitats autònomes, es reserva la major part del dèficit per, al nostre entendre, atendre el pagament del deute i dels seus interessos, que han crescut exponencialment.
Amb aquest dèficit del 0’7% per a les autonomies i el 0% per a les corporacions locals, s’impulsen canvis legislatius per retallar competències i serveis mitjançant la recentralització, tot disfressat d’un màrqueting de les reformes, que vol amagar la fallida fraudulenta de l’Estat mitjançant l’assumpció d’un deute il·legítim, la quantitat de diners prestada a tercers que figura en els balanços públics. Com que no es poden enviar les transferències compromeses pel traspàs de competències es recorre a legislar contra els ajuntaments, mitjançant falsos discursos de la simplicitat administrativa.
Les administracions locals que acumulen major nivell d’endeutament són les diputacions i les grans ciutats (+ de 500.000 hab.). A les que qui ara vol donar lliçons des del Govern, han practicat el malbaratament, la contractació perjudicial i les inversions nocives. És a dir, entre poques ciutats, moltes d’elles governades pel Partit Popular, es concentra l’endeutament i la contractació desordenada que ara es vol corregir. Per no dir de l’exercici, no ja de competències impròpies, sinó d’activitats impresentables per corporacions locals relacionades amb la construcció de contenidors buits-en molts casos investigats aquests expedients per corrupció-, la planificació urbanística absurda o la remuneració d’assessors o l’anomenat ja com a “suborn fotogràfic”, el pagament de quantitats a personatges públics, reals o no, per obtenir notorietat, sense passar per cap procés administratiu objectiu.
On van els diners que ens porta a augmentar el nostre deute si la gestió ordinària no hauria de produir aquest dèficit?
Sent doncs més pràctics per avaluar aquests pressupostos, farem una sèrie de proves simples que confirmaran algunes sospites més.
Per exemple, comprovem com nou milions de pensionistes perdran poder adquisitiu al pròxim exercici en entrar en vigor la nova fórmula per actualitzar les pensions. El mateix podem dir per als funcionaris als quals se’ls torna a congelar la seua retribució, que juntament a la retallada del 5% practicada el 2010 pel govern de Rodríguez Zapatero, pateixen, de tant de congelar, una amputació salarial superior al 15% dels seus havers.
Es retallen els pressupostos del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, de Foment i d’Economia i Competitivitat, justament ministeris clau en l’aposta per la creació de llocs de treball.
Contrasta vivament amb l’augment del 0’4% del ministeri de Defensa, que és el tercer pressupost entre tots els ministeris, amb una assignació de 5.765 milions. I que, tradicionalment, torna a incrementar-se a l’estiu amb noves assignacions amb reials decrets estivals.
Descendeix la quantia global que es dedicarà a prestacions per atur, ni més ni menys que un 15%, el que agreujarà encara més el drama de les persones sense cobertura, fiant aquest descens a una hipotètica -i molt optimista- creació de llocs de treball.
Així mateix, baixa el pressupost destinat a les prestacions de garantia salarial, les que garanteixen els treballadors cobren, per part de l’Estat, les quantitats que les empreses no els abonen per insolvència, suspensió de pagaments, fallida o concurs de creditors. O les indemnitzacions reconegudes per sentència o resolució administrativa com a conseqüència d’acomiadaments.
Puja el pressupost per al Ministeri de Sanitat serveis Socials i Igualtat un ridícul 0’7%, que no compensa, ni de lluny, la brutal retallada del 35’6% l’any passat.
I pel que fa referència al País Valencià, els pressupostos tornen a castigar durament als valencians. Si bé és cert que aquest any hi ha un increment del 6’9% en les inversions, no és menys cert que en els últims 4 anys la retallada ha estat d’un 49’6%. Aquesta dada és molt més visible si comparem la inversió per habitant en les diferents CCAA. Novament els valencians, amb 156 €, tornem a estar per sota de la mitjana, que se situa en 242 €, 86 € de diferència. En una comunitat autònoma mal finançada, com reconeixen des del mateix Ministeri d’Hisenda, i amb un PIB per sota de la mitjana. El que la converteix en l’única comunitat autònoma que sent pobre finança altres CCAA el PIB de les quals és superior. Per dir-ho planerament, una comunitat pobra que finança comunitats més riques.
I tot això es rebla amb el fet que els valencians no veurem ni un sol euro del Fons de suficiència global, tot i que el mateix Ministeri d’Hisenda reconeix la necessitat d’un millor finançament per a la nostra comunitat autònoma.
Els Pressupostos 2015, com els tres anteriors, són els Pressupostos de l’ajust per imperatiu legal. Passar del 5’8% de 2103 al 4’2%. Això suposa un altre ajust que es pretén fer augmentant els ingressos i retallant despeses. Més recaptació que no s’obtenen d’impostos a la banca o grans patrimonis o la revisió dels impostos que paguen grans empreses que disten de ser percentualment similars als que paguen petits empresaris, comerciants i autònoms. Per ajustos de balanços, inversions o suposades pèrdues, grans empreses amb grans salaris per a directius paguen relativament menys impostos. Per no parlar dels més de 230.000 milions que s’han injectat a la banca i que en interessos són una part important dels 35.519.000 que es destinen a pagar les despeses financeres del deute públic. Un escàndol.
Si a això afegim les retallades que s’efectuen als ajuntaments amb el dèficit 0 que no permet l’endeutament ni als que poden pagar, la iniciativa pública és anecdòtica com a motor de l’economia i l’ocupació.
Ho dèiem l’any passat i ho repetim ara: aquests pressupostos que el PP proposa amb la seua majoria absoluta condemna les comunitats autònomes i les corporacions locals a un atzucac i redueixen la seua capacitat per prestar els serveis transferits i obligatoris amb l’eficàcia necessària. S’ataca l’autonomia política d’aquestes institucions.
Se’ns diu que aquest nou marc normatiu persegueix garantir la sostenibilitat financera de totes les administracions públiques, enfortir la confiança en l’estabilitat de l’economia espanyola, i reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió Europea en matèria d’estabilitat pressupostària.
Amb aquests objectius que són d’impossible compliment es condemna la població a una pèrdua de qualitat de vida insuportable. Es condemna les comunitats autònomes a prestar de manera incorrecta els serveis que té encomanats i els ajuntaments, l’administració més propera a la ciutadania, a la indigència. No podran els nostres ajuntaments ni arreglar les calçades dels carrers ni escometre obres de manteniment perquè els diners es destinaran a prestar a la banca i a les caixes que van viure i van invertir per sobre de les seues possibilitats, que van jugar els seus diners i el dels seus impositors, alguns enganyats, com els compradors de subordinades, participatives i preferents, i que ara es rescaten.
Al final, l’efecte de la congelació de sous i la insuficient pujada de les pensions (2 o 3 euros en la majoria d’elles), no permetran una recuperació del consum (privat i públic), que restarà creixement a l’economia.
Aquests no seran els pressupostos de la recuperació, mentre seguim constatant que l’única ocupació que creix és a temps parcial i amb sous escanyolits, mentre els joves segueixen marxant a buscar-se la vida a qualsevol part del món o els immigrants tornen als seus països d’origen.
No, aquests no seran els pressupostos de la recuperació, mentre el deute públic creix sense parar i el 2015, a Espanya hi haurà més d’un bilió d’euros: en tres anys de Govern Rajoy, ha crescut més que amb tota l’etapa Zapatero, superant el 100% del PIB, un registre que fa més d’un segle que no s’aconseguia.
Com vam anunciar amb els anteriors pressupostos, les polítiques anomenades de l’austericidi impedeixen el creixement i el consum, ens submergeixen en una gran depressió, en una gran crisi de confiança per als inversors. Estem en nivells d’inversió pública similars a la que hi havia fa molts anys. Anem cap enrere, perdent el tren del segle XXI. La manca de confiança i d’una banca pública destrueix l’accés al crèdit dels emprenedors i la creació d’ocupació. Els ciutadans i ciutadanes estan pagant una crisi que no han creat. El Govern amb aquests pressupostos és còmplice d’aquesta injustícia, amb la coartada d’una reforma legal de la Constitució i d’una falsa austeritat, de la submissió a tercers que no han estat investits pels ciutadans democràticament i que controlen l’acció de l’executiu.
Per tots aquests motius demanem la devolució d’aquest projecte de PGE al Govern, per a la seua reformulació per altres que dediquen més recursos a incentivar l’economia i rescatar les persones.