El portaveu de Compromís en les Corts Valencianes, Enric Morera, ha participat hui en una conferència-col·loqui, organitzada pel Fòrum Europa-Tribuna Mediterránea. Morera ha estat presentat pel nostre diputat a Madrid, Joan Baldoví i pel seu interés, reproduïm un extracte del discurs.
Bon dia a totes i tots.
Vull agrair a Fòrum Europa – Tribuna Mediterrània l’oportunitat que m’han donat de poder dirigir-me a tots vostès, per intercanviar pensament i reflexions.
M’han dit que he de fer una introducció i que després farem una cosa que dita en valencià té per a mi un gran valor: raonar.
Raonar és alguna cosa més que parlar. És parlar justificant les idees. Donar raons. És parlar entre persones, dialogar.
I en estos moments, si les persones raonen d’alguna cosa és d’una sensació de crisi global.
Crisi de confiança en la classe política.
Crisi de confiança en les institucions siguen governamentals, de representació o corporatives com la banca, la patronal, els sindicats o la justícia. Fins i tot, crisi de confiança en la monarquia.
Crisi respecte al model territorial de l’Estat respecte al paper de les autonomies, les diputacions o els ajuntaments. Un debat que especialment em preocupa.
En definitiva, si m’ho permeten, un crisi global d’un model per a entendre moltes coses.
Ho vaig escriure fa uns mesos i encara tenen vigència algunes reflexions.
Parlava de la nostra condició d’europeus, d’Europa, d’un 7% de la població del planeta, d’un planeta que ja són 7.000 milions de persones. Estem perdent pes i el centre del món marxa cap a Orient.
Però nosaltres som europeus i no hem de perdre mai de vista la nostra condició de valencianes i valencians. Per què un de cada cent europeus és valencià o valenciana.
I no cap cap dubte que este 7% de persones del planeta que habitem la Unió Europea estem tan acostumats a l’assistència sanitària pública, la pensió, l’educació o el transport públic, com s’han acostumat per desgràcia algunes persones al món a patir fam, la guerra i a patir.
La globalització, saber què passa en uns segons a cada racó del món, ha posat en crisi la nostra prosperitat occidental i suposa nous reptes.
Per això pot ser que les solucions a esta crisi no calga buscar-les solament en termes de protecció o blindatge de l’espai monetari europeu com pretenen alguns. La finalitat de tot este patiment no pot ser salvar l’euro o els bancs. Hauria de ser generar llocs de treball, per exemple. La finalitat hauria de ser rescatar les persones.
No tot pot estar encaminat a qüestions com la reducció del dèficit, reestructuració bancària i retallades com proposa el Partit Popular de Mariano Rajoy. Estem parlant de persones.
Perquè hi ha una part de la nostra crisi que és la crisi de les persones, les seues metes, objectius, anhels.
Ho explicaré. Sabem perfectament tot allò que volem per a nosaltres i els nostres fills. I tenim por a perdre-ho tot i a que la nostra descendència visca pitjor que nosaltres. Els nostres pares es pregunten per a que ha servit tot el que ells han patit quan veuen que els seus néts, que han pogut estudiar, no tenen un futur tranquil. Fins i tot els xiquets i xiquetes que acaben de nàixer ja estan endeutats i amb el futur hipotecat.
Per açò des de Compromís, des de la nostra acció política, volem i hem de proposar uns altres valors dominants.
Però abans de parlar de valors m’agradaria deixar clar que ens declarem europeistes. Perquè cal situar els objectius i les solucions en el continent, a Europa. Que ningú tinga cap dubte d’això perquè som crítics amb les polítiques que ens imposen. Això és una cosa diferent. Som defensors del concepte Europa com a projecte i marc de convivència, per damunt d’altres qüestions.
Però també defensem que la crisi és de valors, perquè la cultura de la competitivitat, l’estimulació del consum i el creixement econòmic, és la mateixa que no reconstrueix Haití, que proposa guerres i conviu amb la fam, l’exclusió, la persecució, l’esclavitud.
La crisi o estafa que patim és producte de la crisi de valors de la nostra societat.
Som una civilització, en definitiva, que s’endinsa en el segle XXI allunyant-se conscientment del principi de solidaritat universal, el que reconeix el dret de l’altre a no ser reconegut com a enemic. Del principi de fraternitat universal. Unir nord i sud, compartir el coneixement científic i també, per què no, la riquesa.
I vist des d’esta òptica, que la crisi econòmica és conseqüència de la crisis de valors, per qui els parla la conclusió és clara: hem de caminar cap una nova cultura del bé comú de la societat, on el valor dominant de la riquesa econòmica individual estiga desvinculat del reconeixement públic i relacionat amb un altre valor d’ordre col•lectiu que reemplace l’estímul de la de competitivitat pel de la col•laboració.
És a dir, que totes les persones puguen viure amb un mínim de dignitat en un marc de llibertat. Una societat on no cau ningú ni cap persona es queda darrere. una societat sense perdedors ni guanyadors.
Esta és la nostra cultura, la que propose amb els meus companys i companyes de viatge cap a la llibertat personal i col•lectiva. Un món, un país de persones dignes i lliures.
Sí, proposem una altra teoria econòmica on les relacions de col•laboració s’imposen a les de competència, una economia per a ajudar-nos uns a uns altres a viure millor.
Una altra manera d’entendre la vida, de ciutadans rebels davant un sistema que no funciona correctament que treballen per un món millor, més just i més solidari.
Tenia ganes de dir-ho en este fòrum on hi ha persones que es dediquen a l’economia i a l’empresa. Que saben que és això de la responsabilitat social corporativa. La que sembla que s’ha oblidat i ens ha portat al desastre que patim.
Proposem en definitiva uns altres valors als vigents pels partits que fins ara ens han governat, el PP i el PSOE, per a eixir de la crisi i fer política.
Valors inspirats en les persones i no inspirats per uns poders econòmics que igual pugen el preu del petroli, com especulen amb l’arròs a l’Àfrica.
Ho diré en valencià popular: no tenim amo i no compartirem govern amb ningú que no siga lliure per prendre les decisions que calga prendre per fer millor la vida a les persones. La meua exigència, si les circumstàncies es donen, serà altíssima en eixe sentit.
I pose un exemple molt actual. La Llei Hipotecària que el Tribunal de la Unió Europea ha declarat injusta perquè permet l’abús per part dels bancs i desprotegeix a les persones.
Esta Llei, amb les seues successiva modificacions, ha sigut aprovada i aplicada pels governs del PP i del PSOE, del PSOE i del PP. És a dir, tant uns com uns altres han permès, i són còmplices d’una llei que dóna als bancs totes les prerrogatives, que deixa als ciutadans sense possibilitat de defensar els seus drets i que impedeix que els jutges puguen impartir justícia.
Tant els governs del PP com els de el PSOE han incomplit amb la seua obligació, amb l’obligació de tot governant: protegir a les persones, i sobretot a les més necessitades. Tant el PP com el PSOE són responsables de tant dolor i sofriment com el que s’ha infringit a tantes i tantes famílies durant els últims anys. Han estat còmplices d’una estafa vestida de crisis sistèmica.
I la gran novetat: han hagut de ser les persones els qui s’han organitzat i defensat. Els qui han hagut de presentar una ILP amb el suport de quasi 1.5 milions de signatures. ILP admesa a tràmit, tots sabem de quina manera.
Des de l’any 2007 i fins al 2012 hi ha un total de quasi 200.000 processos de desnonament en curs. I mentrestant seguim rescatant a la banca, seguim pagant el seu deute, i ells segueixen tirant a les famílies de les seues cases. I continuen negant el crèdit a les empreses per a generar treball i consum.
Quantes persones més han de patir, plorar i fins i tot morir perquè es paralitzen tots els desnonaments o no perdre els seus negocis?
El que està en joc és la dignitat de la gent. Dignitat representada pels seus habitatges, per les seues vides.
Per tant, hui és un dia de les respostes a algunes preguntes que ens fan o es fan alguns opinadors.
Què volen estos xics i xiques de Compromís?
I ací està la nostra resposta: hem vingut ací per a treballar per a que les persones puguen viure millor, per a rescatar persones.
No estem ací ni per a reestructurar el sistema bancari regalant milers de milions d’euros, ni a complir objectius de dèficit elàstics -que hui és un i si cal es canvien les previsions al gust- o per a practicar reformes laborals que acaben amb les esperances i el futur dels joves o dels menors dels 50 anys, per fer-ho més complet.
Eixa és, doncs, la nostra orientació. És el nord de la nostra acció política.
Per què he parlat de crisi de confiança política.
I faig una pregunta en veu alta
Per a que serveix un partit polític o una Coalició com la nostra si no és per un motiu just?
Per a fer avançar a la nostra societat en una direcció. Per a caminar junts amb un nord. Sense perdre l’orientació.
Reforçant el nostre País, modernitzant-lo, construint-lo. Fent avançar a la nostra societat.
També serveix per a reflexionar junts. Per a definir el futur. Per a oferir idees i nous projectes a esta societat. I per a fer-les realitat.
Som un Poble que té problemes i el nostre País necessita del treball, de l’esforç i de la contribució de tots i totes. Dels millors, dels més creatius, dels emprenedors i de les empreses honestes.
Compromís també és un instrument per a transformar la societat. Avançar, progressar, millorar.
He dit abans que el futur és global.
També ho pensen més de 20.000 joves valencians que han hagut d’anar-se’n fora a trobar treball i que, si posen arrels fondes on vagen, no tornaran més. Ho tinc a la meua família i en conec a desenes de joves que sense futur ací han hagut de buscar-se fora la manera de guanyar-se la vida.
Però són els joves i també ho són les nostres empreses les que necessiten futur.
Per això són importants un bon finançament de l’Estat, el Corredor Mediterrani o que hi haja una banca valenciana. O que hi haja crèdit. En definitiva, posar les condicions per a créixer.
I hem de començar per fer un bon diagnòstic de la situació actual.
Per exemple, la del món empresarial.
Conec moltíssims empresaris que veuen difícil la situació actual, que ens diuen que els resulta impossible mantenir la seua activitat mercantil pels impagaments sistemàtics de l’administració, ja siga la Generalitat o l’Administració central.
O per la caiguda de l’activitat comercial pròpia d’una societat amb 700.000 persones sense treball com la valenciana o la inseguretat que tenen més de 100.000 funcionaris públics sobre les seues remuneracions.
Empresaris que diuen la depressió s’ha apoderat dels consumidors i que la caiguda del consum és un fet incontestable.
I no s’equivoquen: recentment hem vist que la recaptació per IVA al mes de gener ha caigut a Espanya un 20% i a la nostra Comunitat un 34,3% respecte al mateix període de 2012.
Tots estem afectats, i sabem com ens afecta la crisi. El crèdit no arriba a les empreses ni a les famílies i amb diners públics estem subvencionant – a fons perdut- a entitats bancaries que estan sanejant-se amb diners públics.
Només a Bankia han anat a parar més de 20.000 milions d’euros. Per cert, el forat de Bankia no era de 20.000 milions d’euros.
Era de 20.000 més tots els diners que estafaren a la gent amb les preferents i les accions en base a unes valoracions que faltaven a la veritat comptable.
El President Fabra es queixa de la mala imatge que la nostra terra ha projectat a tot el món a través de desenes de documentals i reportatges i ho vol arreglar amb un manifest que impulsa.
El problema és que hi ha hagut fonament per a situar-nos en la diana. Un Aeroport per a vianants a Castelló, un sistema financer històric per l’aire, els directius d’eixes caixes i bancs als jutjats per denuncia del FROB i només faltava la morbosa imatge del gendre del Rei fent negocis.
De totes elles, la desfeta del sistema financer valencià, és la imatge més clara d’esta crisi a casa nostra. La CAM ha desaparegut, Bancaixa ja no existeix, també Caja Rural i darrerament de forma especialment dolorosa, el Banc de València, que ha estat finalment engolit per Caixa Bank que l’ha comprat per 1 euro i sanejat.
Per cert, no cal que els recorde qui s’ha repartit les cadires de la Fundació Bancaixa. Els mateixos que l’han portat al desastre per acció o per omissió. No és que reclamem cap cadira per a nosaltres. És que no han entès PP i PSOE que els polítics han de fer política als parlaments i a les caixes o el que han deixat d’elles, ha d’haver persones capacitades i amb criteri.
Els estalviadors posseïdors d’accions ho han perdut tot. Ens hem quedat nets. I Bankia-BFA, el Banc fundat per Rato, acabarà sent propietari del València CF. Quina ironia!.
Continuem amb el diagnòstic.
Per què hem arribat, en un context de crisi internacional, a la desfeta que tenim a la nostra terra?
La primera evidència per a mi és que hem tingut uns mal patrons del vaixell.
Han estat un insensats i uns mals gestors. Crec que resulta evident.
Tenim més deute que ningú (30.000 milions d’euros), més desocupats percentuals que ningú, més destrucció de sector productiu i empresarial que altres llocs de l’Estat. Un gestors poc responsables.
És a dir, ací el colp ha sigut duríssim perquè érem líders en tot allò que després s’ha demostrat que era el problema:
1. estirar més el braç que la mànega amb obres i esdeveniments que no podíem pagar ni ens portàvem cap benefici.
2. manipulació política de les caixes d’estalvi i bancs per a negocis vinculats al boom immobiliari i altres negocis. Per a la història quedarà la compra per part de Bancaixa de 1.800 milions d’euros d’Iberdrola en accions. Pagaren el “desafío español” de la Copa Amèrica i impediren que Florentino Pérez tinguera una cadira en el Consell d’Administració. Però quan les accions baixaren es dedicaren a fer preferents per a tapar el forat. Eixe i el de Metrovacesa, Martinsa Fadesa,… El dels 20.000 més les preferents que els he comentat.
Zaplana no va enganyar a ningú. Va dir claríssimament per què estava en política — i ho va aconseguir–. Ara treballa a Telefónica. Com altres ex ministres del PP i el PSOE que s’han col•locat en les empreses del conegut IBEX 35, les empreses que tenen la gràcia de tributar el mínim en impost de societats. Les 34 empreses que acumulen el 55% del deute d’empreses no financeres, uns 575.000 milions d’euros. Uns altres dels pocs responsables als quals hem de demanar comptes i que paguen més. Per exemple, les empreses elèctriques, les de hidrocarburs,… les empreses que es varen privatitzar i ara són les úniques que poden resistir.
Per dir-ho en paraules clares: alguns dels gestors polítics i bancaris en una empresa privada, d’acord al seu compte de resultats, no haurien durat ni tres mesos.
I ací ho han aconseguit a base de jugar amb el comptes, de crear deute il•legítim, d’efectuar despeses que caldrà mirar si han sigut legítims o no. I de garantir-se, en molts casos jubilacions d’escàndol. En la política valenciana i en l’estatal, que quede clar.
Ahir mateix vàrem fer públic un informe que hem elaborat en el qual quantifiquem el deute il•legítim de la Generalitat en més de 2.900 milions d’euros a 31 de desembre de 2011, fins on tenim exercicis fiscalitzats per la Sindicatura. Amb l’any 2012 incorporat el deute ha d’estar pels 3.300 milions llargs.
Són els diners prestats o injectats a les empreses públiques valencianes per ampliacions de capital, per a cobrir pèrdues per la seua negligent gestió. Un deute que genera com a mínim cada dia 500.000 euros d’interessos.
La mecànica era fàcil: gestió horrible, pèrdues milionàries i allà estava la Generalitat per a fer ampliacions de capital com a soci únic i comprar accions cada any per a incrementar en el balanç uns actius que no valen ni un cèntim d’euro. Dèsset anys seguits perdent diners i col•locant els seus, contractant a qui han volgut i cremant el que no tenien.
A més, tenim verificats més de 5.000 milions d’euros en avals a estes empreses públiques de la Generalitat que no es comptabilitzen com a deute encara. Un deute que a 31 de desembre de 2012 ascendia a 29.400 milions d’euros.
És a dir: gastarem en interessos els valencians en 2013 més de 1.300 milions d’euros que són més diners que destinarà l’Estat espanyol en 4 anys per a foment del treball juvenil. Una barbaritat.
El lideratge a la Generalitat Valenciana ha estat nefast, descontrolat i vulnerant greument les regles de joc:
La partitocràcia s’ha instal•lat a les institucions:
• a) Es va modificar la Llei de Caixes d’Estalvis,
• b) S’ha volgut controlar els mitjans de comunicació. El paradigma és RTVV.
• c) hi ha hagut nul•la transparència en la gestió i l’ús de diners públics. Cal recordar les Sentències del TC i recent del Tribunal Suprem sobre vulneració art. 23 CE). L’última una del Tribunal Suprem donant-nos la raó i obligant el Consell a facilitar els contractes de Gürtel.
• d) l’enxufisme i gegantisme al sector públic, una autèntica administració paral•lela al servei del poder, ens ha portat al caos financer.
La conseqüència en un criteri estàndard: tenim una renda per càpita inferior a la mitjana de l’estat en una de les regions potencialment més riques d’Europa.
Una realitat que no pot amagar que ací ha imperat un model d’avarícia com a valor fonamental. La cultura del “pelotazo”.
Que demostra que no hem tingut direcció estratègica.
No hi ha hagut debat, ni reflexió, s’ha fet callar les veus crítiques com pretén ara el President Fabra amb el seu manifest.
I li dic al President Fabra que no es pot governar des de la prepotència, més quan els resultats que pots mostrar són un autèntic desastre.
És prepotència quan ens diuen que “hemos vivido por encima de nuestras posibilidades” perquè són ells els que han dilapidat les potencialitats del nostre Poble.
Totes les alarmes estaven enceses i ningú feia cas. Nosaltres ho advertirem. Ahir mateix el President Fabra demanava un dèficit asimètric per a les comunitats autònomes. Li ho vaig dir al mes de maig de 2012, que no arribaria ni de prop a l’objectiu del 1’5% i hem acabat amb el 3,45%. Que era un suïcidi eixa proposta. Ara, el problema és si ha de retallar d’on no n’hi ha.
Perquè la Generalitat Valenciana necessita cada any 15.000 milions com a mínim per a pagar les seues obligacions i en rep de l’Estat uns 10.000. Per tant, el problema del finançament no són els 1.000 milions que no arriben per no reconèixer la població com ens volen explicar.
El problema és que l’Estat inverteix en obra pública el 50% del que tocaria pel nostre pes en PIB i població, que això ho ha de substituir la Generalitat amb recursos que no té i que no ens reconeixen com a Poble, com a societat civil avançada.
Ens envien els diners per educació i sanitat però no ens reconeixen el nostre dinamisme social i empresarial. No ens envien diners per ser una societat amb personalitat pròpia i això és un problema i gran.
Els valencians contribuïm amb més de 6.400 milions amb la solidaritat amb altres territoris, d’allò que paguem amb impostos. Per tant el problema no és demanar 1.000 anuals més si no exigir l’Agència Tributària Valenciana i pactar amb l’Estat un tracte fiscal just. Concertar amb l’Estat el que contribuïm a les despeses generals i com paguem les nostres necessitats sense endeutar-nos més. UN CONCERT ECONÒMIC RESPONSABLE per a totes les CCAA.
Per tant, el consens que propose passa per estes propostes:
Reclamar el Deute històric de l’Estat amb el poble valencià, que des de 2001 podem quantificar en més 11.000 milions d’euros, com a element de justícia.
Un nou model de finançament que ens garantisca l’equilibri pressupostari, que ara es troba en 15.000 milions d’euros anuals. En les pròxims dies faré la proposta formal. Ara faig unes breus pinzellades.
Passar del desànim a marcar un camí que òbriga una esperança i puga mobilitzar noves energies.
No podrem buscar dreceres. Si tornem a fer allò que ja hem fet repetirem el errors.
La gravetat de la situació ens indica que haurem d’atendre allò que és urgent (ocupar-nos del drama de les persones), però la prioritat es canviar el model de dalt a baix, no ens valen pedaços ni anar passant com si res.
Com a primer pas haurem de recuperar la Decència, l’ètica en la vida pública com a pas previ per a recuperar la confiança.
El que els parla va assumir des de fa anys un Compromís, amb la meua gent i les possibilitats del nostre poble.
Si encarem el vaixell en la bona direcció eixirem.
Perquè la cosa més urgent és eixir de la crisi.
Ens caldrà fer moltes coses, algunes dures, però les farem amb uns valors molts valencians.
I amb això ens avançarem, farem la cosa més important, que és construir un nou futur que ens situe a l’avantguarda, en una nova civilització des dels nostres valors.
Amb valors com:
Participació. Que significa que tenim unes persones compromeses amb el seu temps i el seu País, que volen aportar el millor que tenen.
Identitat. Que és que som un poble amb arrels i amb personalitat. Per exemple, que la nostra cultura empresarial ha de tornar a renàixer. La de l’empresari que dóna faena.
Autogovern. Que les millors solucions per als nostres problemes i reptes com a societat els hem de dissenyar nosaltres.
Innovació. Que vol dir estar al costat de les persones més creatives, també en matèria social.
Cohesió social. Que vol dir que totes les persones tenen dret a una vida digna en una societat avançada. I a viure en llibertat cadascú d’acord a la seua consciència. I per a que hi haja llibertat el treball és bàsic.
No vull acabar sense donar un visió positiva del futur.
Crec que podem eixir d’esta situació i volem col•laborar en eixe objectiu. He donat algunes pistes.
Crec que això és possible si tenim un bon lideratge. Que s’ha de fonamentar des dels valors que els he explicat, presidits per la decència, la honestedat i la sinceritat. I sobretot la vocació de servici com a principi de l’acció política.
Estic convençut que a les pròximes eleccions hi haurà un canvi al govern de la Generalitat com ha passat a molts llocs d’Europa perquè tenim un govern cansat i sense impuls que ja no transmet il•lusió i l’aguanta un partit ple d’imputats.
Vull que tinguen clar que estem preparats i amb ganes per a liderar eixe canvi de valors que la societat valenciana, la present i la futura reclamen. Que actuarem amb plena responsabilitat per aconseguir els objectius que els he proposat.
Que no estem en política per tindre el poder si no per canviar les coses. I crisi vol dir canvi també, i de cada crisi naixen coses noves.
M’agradaria que tingueren el millor dels conceptes de la gent de Compromís, dels nostres càrrecs públics, dels meus companys al parlament i que si necessiten alguna cosa ja saben on trobar-nos, sempre disposats a escoltar i aprendre, a raonar.
Que tenen el nostre Compromís per impulsar des de la nostra acció política el millor futur per als valencians i valencianes.
Moltes gràcies per la seua atenció.