En els últims mesos hem viscut moments històrics en la política valenciana. La ciutadania ha confiat en nosaltres, ens ha donat responsabilitat en el govern de la nostra terra. El treball constant fet des dels pobles ha fet fugir per la porta de darrere a impresentables que s’han dedicat durant anys a malbaratar els nostres diners i a deixar en evidència el poble valencià.
Ara aquests personatges foscos i acomodats s’aferren al poder de les institucions que encara dominen i les utilitzen per posar traves als nostres governs. Les polítiques per a les persones que plantegem des de la Generalitat Valenciana i des dels ajuntaments es veuen frenades, una vegada i una altra, pel govern central.
Madrid pot quedar lluny, però aquelles decisions que es prenen a 400 quilòmetres de les comarques de Castelló per panxescontentes tenen un impacte directe a casa nostra. A Madrid es decideix el què i el com, fins on podem arribar i si podrem o no cobrir les necessitats de la nostra població. Madrid decideix que el terra de Vinaròs tremole, que els trens de rodalia no arriben a Benicàssim o que el Corredor Mediterrani no passe per Vila-real. El Congrés dels Diputats i les Diputades serà qui pretén imposar al millor conseller d’Educació que ha tingut el País Valencià una llei que no volen ni la comunitat educativa, ni les AMPA, ni el mateix govern valencià.
Madrid decideix que els valencians i les valencianes paguem 248 € per cap mentre continuem jugant-nos la vida a la N340 o a les deplorables carreteres d’accés als pobles de muntanya.
I què diuen les i els polítics de Castelló que estan treballant al Congrés? Res, s’amaguen darrere les sigles, s’amaguen darrere qui els lidera, a qui segueixen en tot moment, a qui no qüestionen encara que marginen els pobles de Castelló. Recordem perfectament que, quan el Corredor del Mediterrani copava diàriament les portades dels periòdics, ací s’omplien la boca i es penjaven medalles mentre al Congrés buscaven la fórmula per fer que el corredor passara per Madrid, esborrant del mapa les comarques de Castelló. O quan des de les alcaldies declaraven el seu poble lliure de fracking mentre en altres institucions, governades per les mateixes persones, es donava viabilitat a un projecte que la població mai ha volgut.
Aquesta gent té l’habilitat i la poca vergonya de prometre fum sabent que després seran una cadira més a l’hora d’aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat. Tenen la gràcia de mentir-nos a la cara per obtenir un vot i oblidar a qui representen des que tenen la primera nòmina al seu compte corrent. No es parlarà de Castelló a la reunió on es decidirà si es vota a favor o en contra de res i les persones que suposadament representen les nostres comarques tant sols seran un número més.
Ara que ja tenim una representació ben digna a les Corts Valencianes és el moment d’agafar la capdavantera i plantar-nos al Congrés per fer realitat els nostres canvis. Per eliminar les traves i poder assolir tots els nostres objectius com a poble valencià. Perquè les nostres necessitats i reclams estiguen dins l’agenda política estatal. Necessitem una veu valenciana, però valenta i insubmisa. Una veu forta que estiga present i constant als debats, es clave a l’orella de qui ens menysprea.
Per tot açò he decidit presentar-me a primàries. Sóc valenciana, sóc de les comarques de Castelló i vull anar al Congrés a fer realitat la nostra presència. Sabem de bon tros que no vénen unes eleccions de segona, que ara tenim l’oportunitat de decidir alguna cosa més que qui serà el pròxim president de l’Estat: tenim l’oportunitat d’estar vertaderament representats i representades. Aquesta vegada podem crear un pont a Madrid des de casa nostra i jo vull ser el pont, vull ser la via de comunicació i l’altaveu dels nostres pobles.
La meua faena no és aconseguir una cadira, la meua faena comença just en el moment en què puga encapçalar la candidatura de Compromís al Congrés per les comarques de Castelló. Abans i després vull acabar els dies esgotada amb un somriure per haver lluitat per les nostres comarques, vull ser la nostra veu i arribar a un lloc on mai hem tingut ningú que vetlle pels nostres interessos. I allí no aniré a escalfar la cadira, vaig a no tindre temps per poder seure. Vull que fem possible el canvi valencià complet, vull que de la mà #AnemCapAvant
