Mamen Gimeno Pérez
Carta de presentació
Era l'any 2003. El BLOC, després d'una extraordinària campanya electoral, es quedava a les portes d'entrar a les Corts Valencianes. Els mesos següents van ser, com moltes recordeu, difícils, molt difícils. I precisament en aquell moment, quan semblava que tot s'acabava, jo em vaig afiliar.
Ara, més de deu anys després, el valencianisme d'esquerres, integrat en Compromís, participa en el govern del nostre país i de les seues principals ciutats, té un grup parlamentari potent a les Corts i presència a Madrid i a Brussel·les. Però tenim, totes ho sabeu, importants reptes per davant, uns reptes que seran fonamentals per al nostre projecte polític. I precisament ara, quan es fa imprescindible una reflexió sobre el futur del BLOC i de Compromís, jo em presente com a candidata al Congrés dels Diputats.
I per què ho faig? En primer lloc, perquè m'agraden els reptes. Sóc, com deia la poetessa, una dona de família treballadora, nascuda i formada en un país que no ha pogut gaudir, encara, de la seua plena llibertat. I tot això, vulgues o no, imprimeix caràcter. El repte és, ara per ara, continuar i ampliar el magnífic treball que ha fet Joan Baldoví, el nostre Baldo, durant els últims quatre anys: posar el País Valencià en el centre del debat polític espanyol, defensar els interessos de les dones i els homes de la nostra terra i, si cal, crear-li al futur govern d'Espanya, siga del partit que siga, un nou problema. El "problema valencià".
Tot això, però, no serà real, no serà efectiu, no serà creïble i no serà just si es fa sense nosaltres, sense les dones. Hem confiat massa, hem delegat massa i hem esperat massa. I el resultat no sempre ha estat el que volíem. Només cal que recordem algunes fotos recents de les altes institucions del nostre país.
Ara és el moment, ara és quan toca. Ara, quan sembla que s'obrirà un temps de canvi profund a l'estat espanyol, no podem deixar passar l'oportunitat perquè nosaltres, les silenciades, les discretes, les prescindibles, les que, suposadament, treballem sense esperar res a canvi, deixem de ser espectadores i ens convertim en protagonistes.
És el moment d'arromangar-se, i jo estic disposada a fer-ho si m'ajudes. T'apuntes?
