Diuen que tots tenim un entrenador de futbol dins. Jo dins sempre he tingut un polític.
M'ha interessat la política des de fa molt de temps. Sóc dels que s'ha llegit els programes electorals abans de votar. Dels que s'ha interessat per les persones que han de governar la meua vida diària. Dels que busca en els diaris les notícies sobre la gestió dels nostres diners.
Però sempre he tingut una "excusa" per no dedicar-me a la política: no tenia temps, hi havia coses millors que fer, no he estudiat per això, jo no sóc un polític, no tinc solucions per a tot, no estic preparat, no és el moment, etc.
Fins que un dia em vaig quedar sense excuses.
Un dia em vaig cansar de que feren servir la política contra nosaltres. Un dia vaig decidir que ja era hora de prendre cartes en l'assumpte. De donar un pas endavant. De deixar d'esperar que ningú canvie les coses si no comences a canviar tu mateix. Que la política l'exerceixen persones. Persones que viuen en el món real i que tenen els mateixos problemes que aquells per als que governen.
Així que em vaig presentar a la seu del meu partit i amb un voleteig a l'estómac, com el que està enamorat, vaig dir: vinc a afiliar-me.
Aquell dia vaig sentir que estava fent alguna cosa gran. Eixe dia vaig sentir que havia començat a formar part del meu futur i del futur de moltes persones. També vaig sentir por, incertesa. Què passaria ara? Perquè sóc dels que no sap estar-se quiet. Sabia que no era un pas per pagar unes quotes, anar a assemblees i col·laborar amb el partit en les següents eleccions, cosa que és absolutament respectable i més que necessari. Però em conec. Sabia que si havia fet el pas era per formar part activa d'un procés de canvi que, de vegades silenciosament, de vegades amb estridència, s'està produint a la nostra ciutat.
Tot just un mes després ja formava part del Consell Consultiu Comarcal del partit, ja estava al capdavant de la Secretaria de Festes i Cultura Popular. Quatre mesos més tard entrava en l'Executiva de Compromís per València. En un any ja estava ficat fins a les celles: Coordinador de Compromís per les Falles i Membre del Consell Rector de Junta Central Fallera.
I ací estic, dos anys després d'aquell primer pas, d'aquell primer voleteig a la seu del BLOC, amb un altre nus a l'estómac inscrivint-me per formar part del procés de Primàries, per formar part de la llista a l'Ajuntament de València.
No negaré que em segueix produint molt de respecte. A vegades m'imagine en maig de 2015 després de les eleccions. M'imagine l'arribada al govern. Deixe volar la meua ment i pense en posar-me al capdavant d'una regidoria i el cor se m'embala davant de tanta responsabilitat. Després pense en les sectorials que treballen per al partit, en tota la gent que hi ha darrere, en tant de treball acumulat, en tantes experiències viscudes, en les milers de converses amb la gent, en els seus consells, les seues peticions, els seus suggeriments i tot em sembla més senzill.
També repase el que s'ha fet fins ara a la ciutat i, sincerament, pense: és impossible fer-ho pitjor.
No entenc com algú pot governar València amb tanta desídia, amb tan poca empatia, amb tanta supèrbia, amb tant absolutisme, amb tan poca escolta, amb tanta llista negra, amb tan poc contacte amb la realitat. No ho entenc.
I mire als meus companys de partit i veig gent treballadora, optimista, amb ganes de donar-ho tot, de ser el motor de València, d'aportar coses. Veig gent amb il·lusió, sense prejudicis, amb força, amb experiència. Gent honrada, honesta, amable i afable. I pense: és ara, és el moment.
Ja és hora de ser feliços. És hora de deixar de ser governats per polítics i començar a ser governats per persones. Persones de carn i ossos, amb sentiments, amb esperances. Persones que escolten i sàpiguen escoltar.
Així que entre a la web de Primàries Compromís, veig la pestanya de "Inscriure Candidatura", clicle en el botó de "Presentar Candidatura" i pense...
Per què no?
