Bota al contingut principal

[Si prefieres leer este texto en castellano, haz click aquí]

Com diu l’exposició de motius, els Pressupostos Generals de l’Estat per a 2014 fonamenten el seu marc normatiu en la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, així com en la Llei General Pressupostària i en la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera que ha vingut a desenvolupar el mandat contingut en l’article 135 de la Constitució Espanyola, reformat el 27 de setembre del 2011 amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), amb el suport del seu partit i del principal partit a l’oposició en aquest moment, el PP, amb Mariano Rajoy al capdavant. Una reforma constitucional que no va ser consultada al poble ni sotmesa a referèndum. Una modificació que fa que, any rere any, els pressupostos es convertisquen en un instrument per governar contra les persones, retallant drets i serveis. Persones per a les quals s’ha creat un marc d’inseguretat jurídica inacceptable. Perquè en nom del compliment al Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança a la Unió Econòmica i Monetària de 2 de març de 2012, es qüestionen les condicions laborals dels empleats públics, el dret a cobrar una pensió o el dret a obtenir medicaments per a malalts amb baixos nivells de renda, per citar alguns exemples.

Aquests pressupostos, al nostre parer, seran de nou un fracàs, com s’ha demostrat fins ara amb els anteriors des que s’ha perdut la sobirania política, des del 27 de setembre de 2011 i la reforma a les fosques de la nostra Constitució. No serveixen per a la sostenibilitat financera de totes les administracions públiques com es predica, no serveixen per enfortir la confiança ni produeixen l’estabilitat de l’economia. Només aprofiten per acreditar la submissió del govern a les polítiques d’estabilitat imposades per solucionar una crisi financera, les pèrdues de la banca i els especuladors, a compte dels drets i futur de les persones. Que desprotegeix als majors, als que estan treballant i veuen perillar el seu sosteniment familiar o personal, que deteriora el futur de joves i menors. Que no generarà ocupació fins a l’any 2020, en el millor dels casos, i que ha condemnat al drama social a milers i milers de ciutadans i ciutadanes innocents.

És fals que es pronostique que aconseguiran l’objectiu de l’estabilitat, no és la finalitat. La finalitat és retallar per pagar un forat que no han creat els ciutadans, per salvar els bancs i els seus creditors. Com va dir el president Rajoy en seu parlamentària, la finalitat és salvar el sistema bancari perquè és com el sistema circulatori perquè un Estat seguisca viu i funcionant, com si no haguéssem conegut la caiguda de grans bancs a Europa o Amèrica.

Els objectius d’estabilitat pressupostària i de deute públic per al període 2014-2016, fixats per Acord del Consell de Ministres de 28 de juny de 2013, es van aprovar pel Ple del Congrés el 2 de juliol de 2013. Estableixen l’objectiu de dèficit per al conjunt de les administracions públiques en el 5,8 % del PIB, desglossant la següent manera: l’Estat tindrà un dèficit del 3,7 %, la Seguretat Social de l’1,1%; les Comunitats Autònomes de l’1%, mentre que les corporacions locals tancaran el proper any amb dèficit zero. És a dir, l’Estat , sense competències en matèries com Educació, Sanitat i Serveis Socials al mateix nivell que les comunitats autònomes, es reserva la major part del dèficit per, al nostre entendre, atendre el pagament del deute i dels seus interessos, que han crescut exponencialment.

Amb aquest dèficit de l’1% per a les autonomies i el 0 % per a les corporacions locals, s’impulsen canvis legislatius per retallar competències i serveis mitjançant la recentralització, tot disfressat d’un màrqueting de les reformes, que vol amagar la fallida fraudulenta de l’Estat mitjançant l’assumpció d’un deute il·legítim, la quantitat de diners prestada a tercers que figura en els balanços públics. Com que no es poden enviar les transferències compromeses pel traspàs de competències es recorre a legislar contra els ajuntaments, mitjançant falsos discursos de la simplicitat administrativa. Com diem, davant la reforma del marc legislatiu local, el dèficit de les administracions locals és del 0,2 %, enfront de l’1,73% de les CCAA i el 6,98 % de l’Estat. Les administracions locals que acumulen major nivell d’endeutament són les diputacions i les grans ciutats (+ de 500.000 hab.). A les quals qui ara vol donar lliçons des del Govern, han practicat el malbaratament, la contractació perjudicial i les inversions nocives. És a dir, entre poques ciutats, moltes d’elles governades pel Partit Popular, es concentra l’endeutament i la contractació desordenada que ara es vol corregir. Per no dir de l’exercici, no ja de competències impròpies, sinó d’activitats impresentables per corporacions locals relacionades amb la construcció de contenidors buits -en molts casos investigats aquests expedients per corrupció-, la planificació urbanística absurda o la remuneració d’assessors o l’anomenat ja com a “suborn fotogràfic”, el pagament de quantitats a personatges públics, reals o no, per obtenir notorietat, sense passar per cap procés administratiu objectiu.

De fet, l’objectiu de deute públic queda fixat per l’Administració Central en un 72,8 % del PIB el 2014. El límit de despesa no financer es fixa en 133.259.000 d’euros, fet que suposa un increment del 2,7% respecte al de 2013. Però cau espectacularment la inversió pública de l’Estat, les subvencions, no es crea ocupació pública, les transferències a Comunitats Autònomes… On van els diners que ens porta a augmentar el nostre deute si la gestió ordinària no hauria de produir aquest dèficit? Si a aquesta situació afegim que l’activitat industrial ha caigut per un import aproximat al 20% del PIB amb aquesta crisi, no sabem on vol que es genere treball aquest govern amb aquest pressupost.

Sent, doncs, més pràctics per avaluar aquests pressupostos, farem una sèrie de proves simples que confirmaran algunes sospites més.

Per exemple, comprovarem com nou milions de pensionistes perdran poder adquisitiu al pròxim exercici en entrar en vigor la nova fórmula per actualitzar les pensions. Així, segons dades elaborades pel propi govern que ens aporta aquest PGE, si l’IPC es queda per sobre de l’1 % el 2014, les pensions només es revaloritzaran un 0,25%. El mateix podem dir per als funcionaris als quals se’ls torna a congelar la seua retribució, que juntament a la retallada del 5% practicada en 2010 pel govern de Rodríguez Zapatero, pateixen de tant de congelar una amputació salarial del 15% dels seus havers.

Mirem què passa amb Educació i Sanitat, que són els pilars de la despesa pública de les comunitats autònomes i com l’Estat contribueix amb els seus recursos. Doncs bé, res més lluny de la necessitat real i la coherència. Trobem que la Formació Professional, l’enganyosa aposta propagandística de la nefasta LOMQE del ministre Wert, veu reduït el seu pressupost en 2014. La partida per a Educació Secundària, Formació Professional i Escoles Oficials d’Idiomes baixa un 7%. Fet objectiu: de 108,49 milions a 100,93 milions d’euros. La nul·la ajuda a les Escoles d’Idiomes deixa al descobert que totes les propostes d’ensenyament trilingüe no són més que un artifici per impedir l’ús de les llengües pròpies d’algunes comunitats autònomes com a instrument vehicular del procés d’aprenentatge. Si hi hagués un interès honest en la proposta de l’ensenyament de l’anglès es posarien mitjans en escoles d’idiomes que no poden atendre els professionals d’ensenyament que es vol reciclar. Si es creu que la FP ha d’ajudar a la millora de la nostra competitivitat, s’efectuarien les inversions pertinents. Queda al descobert que no es parla d’educació amb la Llei del ministre Wert, es parla de política, de política d’èpoques ja superades disfressada d’un cosmopolitisme barat per al que queda com a mostra i retrat la presentació de la fallida candidatura olímpica de Madrid i els cafès a la Plaça Major.

Sanitat retalla el seu pressupost en un 35% amb la justificació dels deutes per dependència de governs i pressupostos anteriors. Mentre augmenten els copagaments per a medicaments, es persegueix als malalts crònics i s’impaga a les comunitats autònomes per l’esmentada estabilitat a les entitats col·laboradores per acabar per retallar les ajudes per atendre els qui més ho necessiten.

Es parla de l’objectiu de l’ocupació i de la recuperació econòmica i amb la lògica d’aquest govern, que és fer sempre el contrari al racional per imperatiu de l’austericidi, es perjudica la inversió en infraestructures, que genera segons les patronals del sector 18 llocs de treball per cada milió d’euros invertit. Així, es gastarà un 8,6 % menys que l’any passat i en inversió real la retallada arriba al 17,14%. Les carreteres serà la partida que es durà una major retallada, amb una dotació de 2.000 milions d’euros, quan l’any passat s’hi van destinar 2.566.000 d’euros. Ací, encara que siga de passada, cal esmentar els aeroports sense avions, les autopistes sense cotxes o els AVE sense viatgers, que s’hauran de rescatar o el possible rescat de la planta Castor per un import estimat, excepte error, de 1.700 milions que algú hauria d’explicar i assumir com a responsable polític. És a dir, més que el total de la revaloració de les pensions en un exercici, per posar una magnitud de contrast.

Per si no teníem prou escàndols per corrupció en el nostre entorn, el fracàs d’Europa es va visualitzar fa pocs dies a Lampedusa. I amb el nostre pressupost públic, davant la ignomínia de la nostra societat que oblida els qui pateixen, el Govern de Rajoy proposa perjudicar les ajudes i dotacions per al pressupost destinat a Cooperació al Desenvolupament. Dins de la partida del Ministeri d’Afers Exteriors, cau un 6%, el que suposa 26 milions menys per a una de les polítiques més maltractades durant la crisi: durant els dos últims exercicis dels fons totals van baixar més d’un 60 %. Recorde ací com a lletania, els aeroports sense avions o les autopistes sense cotxes o els AVE sense viatgers. La solidaritat del Govern amb els altres no s’exerceix per als de casa, ni per als veïns del nostre carrer, ni per a aquells que pateixen guerres injustes, fam o subdesenvolupament, ni per als que fugen de la seua terra perquè no poden viure més.

El súmmum el trobem en una previsió de creació de més de 30.000 aturats, com a gran assoliment d’un govern inútil per crear treball, així com les seues polítiques que rebaixen la partida per pagar les prestacions per desocupació en un 5,4%. A més, els diners per a formació, tant d’aturats com d’ocupats, descendeix un 1,8%, en línia al desastre per a la FP que proposa el Sr Wert. Si hi ha més aturats i es destinen menys recursos serà perquè alguna cosa es trama. L’última dir que 560.000 aturats enganyen per anar aconseguint aquesta retallada per via d’infraccions administratives mentre cada dia ens desdejunem amb casos de finançament il·legal, sobresous en negre i altres obscenitats per a la nostra democràcia. Es persegueix més l’aturat que si arriba tard perd els seus miserables 426 euros, mentre a altres que han robat milions d’euros o s’han aprofitat del càrrec per obtenir prebendes, se’ls aplica la prescripció.

Perquè el 2014 es destruiran llocs de treball (-30.000) i seguiran les retallades de l’Estat del Benestar. Són els Pressupostos de l’estancament, d’un país que no creix perquè el Govern ha triat retallar el dèficit i enfonsar el consum (pujant impostos i congelant sous i pensions) i la inversió pública, en lloc de reanimar l’economia per créixer més i crear ocupació. Un camí que porta a recaptar menys, a no complir el dèficit i a fer més ajustos, retallant creixement i ocupació. Un país amb el doble d’atur que Europa on després de tres pressupostos amb retallades, el president Rajoy ha perdut 1.230.000 llocs de treball.

Els Pressupostos 2014, com els dos anteriors, són els Pressupostos de l’ajust per imperatiu legal. Passar del 6,5% de 2103 al 5,8 %. Això suposa un altre ajust de 7.200 milions que es pretén augmentant els ingressos i retallant despeses. Tot i dir que no es fa una pujada d’impostos es revisa la renda (IRPF), IVA al 21%, més IBI als ajuntaments i més impost de societats (empreses). I com a novetat més IVA (del 10 al 21%) en alguns productes sanitaris i notaries. En total, 4.230 milions més de recaptació que no s’obtenen d’impostos a la banca o grans patrimonis o la revisió dels impostos que paguen grans empreses que disten de ser percentualment similars als que paguen petits empresaris, comerciants i autònoms. Per ajustos de balanços, inversions o suposades pèrdues, grans empreses amb grans salaris per a directius paguen relativament menys impostos. Per no parlar dels més de 230.000 milions que s’han injectat a la banca i que en interessos són una part important dels 35.000 milions. Un escàndol.

En 2014 cau també un 13,6% els diners que l’Estat transfereix a les autonomies. Comptaran amb 3.332 milions menys. Amb aquesta nova retallada, les autonomies hauran de fer nous ajustos en els pressupostos per a 2014, sobretot en sanitat, educació, dependència i despeses socials. Si a això afegim les retallades que s’efectuen als ajuntaments per una nova llei i el dèficit 0 que no permet l’endeutament ni als que poden pagar, la iniciativa pública és anecdòtica com a motor de l’economia i l’ocupació.

Ho dèiem l’any passat i ho repetim ara: aquests pressupostos que el PP proposa amb la seua majoria absoluta condemna a les comunitats autònomes i les corporacions locals a un carreró sense eixida i redueixen la seua capacitat per prestar els serveis transferits i obligatoris amb l’eficàcia necessària. S’ataca l’autonomia política d’aquestes institucions.

Se’ns diu que aquest nou marc normatiu persegueix garantir la sostenibilitat financera de totes les administracions públiques, enfortir la confiança en l’estabilitat de l’economia espanyola, i reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió Europea en matèria d’estabilitat pressupostària. Doncs bé, nosaltres humilment considerem que la sostenibilitat financera i l’estabilitat s’aconsegueix quan els esdeveniments econòmics no desborden diàriament, setmana a setmana, a un govern que viatja sense rumb, sense direcció política, sense certesa i que no es planteja negar la major: que no es pot suportar ni el pagament d’aquest deute ni als tipus d’interès que reclamen els nostres creditors.

Amb aquests objectius que són d’impossible compliment es condemna a la població a una pèrdua de qualitat de vida insuportable. Es condemna a les comunitats autònomes a prestar de manera incorrecta els serveis que té encomanats i als ajuntaments, l’administració més propera a la ciutadania, a la indigència i a la calamitat. No podran els nostres ajuntaments ni arreglar les calçades dels carrers ni emprendre obres de manteniment perquè els diners es destinaran a prestar a la banca i a les caixes que van viure i van invertir per sobre de les seues possibilitats, que van jugar els seus diners i el dels seus impositors, alguns enganyats com els compradors de subordinades, participatives i preferents, i que ara es rescaten.

Al final, l’efecte de la congelació de sous i pensions, més les retallades en la despesa i la inversió, és una caiguda del consum (privat i públic), que restarà creixement a l’economia. Això deixa l’escàs creixement d’Espanya, un 0,7% el 2014, en mans d’Europa i el comerç mundial, que podria créixer menys i malbaratar les previsions. Cal veure només la crisi dels Estats Units per al funcionament de la seua administració pública.

El Govern estima una nova pèrdua de -30.000 llocs de treball el 2014, després d’haver perdut altres 1.230.000 llocs de treball, entre 2012 ( 720.000 llocs de treball) i 2013 (510.000). Amb 6 milions d’aturats resulta estrafolari que es parle de “els Pressupostos de la recuperació”. I més quan estimen un 25,9% d’atur el 2014, un 0,7 % menys perquè molts aturats deixaran de buscar feina i els joves marxen a buscar-se la vida a qualsevol part del món o els immigrants tornen als seus països d’origen.

Com diuen alguns autors qualificats, ja va passar el 2012 i pot tornar a passar el 2013: no es consumeix, no creix, no es recapta i cal fer més retallades o pujar l’IVA, amb la qual cosa es creix menys, hi ha més atur i menys consum, es recapta menys i una altra volta al cercle viciós. I a sobre, el deute públic creix sense parar i el 2014, Espanya tindrà més d’un bilió d’euros: en dos anys de Govern Rajoy, ha crescut en 200.000 milions, més que amb tota l’etapa Zapatero.

Com vam anunciar amb els pressupostos de 2011 i 2012, les polítiques denominades de l’austericidi impedeixen el creixement i el consum, ens submergeixen en una gran depressió, en una gran crisi de confiança per als inversors. Estem en nivells d’inversió pública similars a la que hi havia fa 25 anys. Anem cap enrere, perdent el tren del segle XXI. La manca de confiança i d’una banca pública destrueix l’accés al crèdit dels emprenedors i la creació d’ocupació. Els ciutadans i ciutadanes estan pagant una crisi que no han creat. El Govern amb aquests pressupostos és còmplice d’aquesta injustícia, amb la coartada d’una reforma legal de la Constitució i d’una falsa austeritat, de la submissió a tercers que no han estat investits pels ciutadans democràticament i que controlen l’acció de l’executiu.

Per tots aquests motius sol·licitem la devolució d’aquest projecte de PGE al Govern, per a la seua reformulació per altres que dediquen més recursos a incentivar l’economia i rescatar persones.