La proposta de llei presentada pel ministre de Justícia no respon a una demanda de la societat espanyola, sinó més aviat a la d’un xicotet sector de la societat, el més integrista del catolicisme i de l’extrema dreta.
La llei que el PP pretén reformar, Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, referia aspectes normatius de la salut sexual i reproductiva, a més de regular la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei, sempre millorable –com quasi totes les lleis que regulen la nostra societat–, recollia mesures de prevenció, mesures de planificació familiar i mesures d’educació, totes elles necessàries, i que l’avantprojecte de llei presentat pel Govern de l’estat no preveu.
No és d’estranyar que la proposta presentada no preveja aquestes mesures, perquè la llei que es vol imposar està feta a mesura dels qui condemnen, almenys sobre paper, qualsevol relació fora del matrimoni que no siga amb finalitat reproductiva i, per tant, rebutgen, almenys sobre paper, els mitjans anticonceptius.
La llei que es vol imposar està feta a mesura dels qui s’oposaven a donar una assignatura d’educació sexual a l’escola, a l’escola pública. Una educació molt necessària, no sols com a prevenció d’un embaràs no desitjat, sinó també com a mesura de protecció de la salut, perquè, posar els mitjans per a evitar una malaltia de transmissió sexual pot salvar la vida dels nostres fills, i això és molt important.
La proposta de llei presentada pel PP naix de la hipocresia i del classisme, perquè per tots és conegut que les filles dels qui s’ho podien permetre econòmicament anaven a avortar a altres països més lliures i desenvolupats; i les altres, les filles de famílies de classe social mitjana i baixa, es veien obligades a caure en mans de desaprensius que, sovint i per la falta de coneixements i de mesures sanitàries, posaven en greu risc la seua vida.
Una hipocresia latent que amb aquesta proposta de llei pretén obligar una dona o una parella a tindre un fill, encara que no li puguen donar una casa ni un futur, per haver estats desnonats i perquè el govern central ha decidit salvar la banca abans que els ciutadans.
Una hipocresia latent que pretén obligar una dona o una parella a tindre un fill sabent que el seu fill naixerà amb malformacions físiques o psíquiques.
Perquè el mateix govern que l’obliga a parir després l’abandonarà en una societat cada vegada més competitiva i menys humana, com a conseqüència de la fatídica gestió política que s’està fent a l’Estat espanyol.
Un fill no ha de ser mai una imposició. Un fill ha de ser una il·lusió i és per açò que defensem la maternitat lliure com un dret absolutament inqüestionable per a qualsevol força política i govern.
La interrupció voluntària de l’embaràs és una decisió molt dura i difícil en qualsevol dels casos que es puguen plantejar i el que cal fer és garantir que es puga prendre en les millors condicions sanitàries possibles.