Un sistema orientat als resultats de salut: el ciutadà eix del sistema
Una vegada superat el llindar del segle XX, disposem d’un sistema de salut que respon a la instauració de l’estat del benestar que s’inicià als anys 80. Els anys 80 i inicis dels 90 constituïren els anys de construcció i consolidació d’un sistema de salut pública universal amb accés als diferents col·lectius socials.
Durant els anys 90, l’impacte de l’escassetat de recursos públics respecte al sistema sanitari i les deficients transferències a les diferents comunitats autònomes, situaren un escenari de partida amb una complexitat creixent. El País Valencià començà a construir un sistema públic propi, heretat de l’antic INSALUD, amb un seriós greuge d’inici, fruit de les deficients transferències del PSOE, que s’ha incrementat de forma vergonyosa durant els anys del PP respecte a la resta de l’estat, tant pel que fa al nombre de llits per 1000 habitants, recursos humans per 1000 habitants), ràtio habitants per metge. Malgrat açò, el PP ha respost amb una de les menors despeses del conjunt de l’estat en sanitat per habitant, un 10% per baix de la mitjana espanyola, el que ens allunya progressivament no
sols dels paràmetres de qualitat d’Europa sinó fins i tot del conjunt de l’estat.
Amb la consolidació d’un estat del benestar a l’europea (potser amb una cartera de prestacions no molt ampla, però molt potent) emergeix la nova figura que ha de transformar el sistema de salut: el ciutadà. El ciutadà, amb la seua faceta de contribuent, elector, usuari i subjecte, ha acabat convertint-se en protagonista del sistema i està percebent la necessitat de demandar quants més serveis de salut millor, però alhora, que aquests li siguen prestats de forma gratuïta (o, per afinar més, que el seu pagament no siga directe per visita o acte mèdic).
En un entorn on la tecnificació i les tecnologies al servei del sistema de salut són cada colp més sofisticades, i més cares, sembla clar que no podem defugir del debat sobre el finançament del sistema. En realitat, el sistema de salut està enregistrant impactes duríssims en quant a demandes sovint contradictòries: la demanda real que es produeix
en cada servei, la demanda mediàtica o induïda per aquesta, la demanda mitjançada, les demandes implícites que cada colp són més importants (més i millors serveis complementaris), així com les demandes sovint col·lisionants entre les demandes dels diferents actors socials (professionals de la salut, proveïdors, usuaris, actors sindicals,
etc.).
Els reptes. Una batalla inajornable.
Com qualsevol estat del benestar europeu, ens enfrontem a reptes importants en el nostre sistema de salut. N’assenyalem els més rellevants:
– Augment de la despesa (medicaments i tecnologia sanitària).
– Inexistència de polítiques reals de prevenció davant dels nous factors de risc.
– Pèrdua de qualitat de l’atenció i seguretat percebudes.
– Augment de les malalties cròniques per l’augment de l’esperança de vida i insuficiència del seu tractament tradicional.
– Demanda d’una atenció millor per part dels pacients.
– Onades migratòries de països rics i pobres.
– Major pes relatiu en el sistema dels sectors exclosos socialment.
– Una complexitat de l’atenció mèdica en increment.
– Creixent medicalització d’aspectes quotidians de la vida.
La pregunta que ens sorgeix arriba per si sola: com i amb qui hem de fer front a aquests reptes? Hem de traspassar el problema als actors privats? O bé és la nostra obligació com a governants públics implicar-nos a trobar la solució que millor puga afrontar aquests reptes?
Per un model Públic de Gestió Integrat de Salut.
Volem assenyalar que apostem per un servei que aporte els següents elements principals: accés universal, provisió universal pública i de prestació pública. Entenem que la sanitat pública ha estat i és un pilar fonamental i cabdal d’un sistema de benestar potent, que assegure unes condicions de vida suficients per a l’edificació de persones cultes i lliures.
Les expectatives dels ciutadans i les seues demandes no paren de créixer i la qualitat encara està lluny de ser garantida en algunes àrees com l’atenció primària -al nostre país la reclamació més cridanera en atenció primària és que els pacients disposen de 10 minuts per a ser atesos pel metge-. Per acabar de dibuixar un panorama encara amb més
pressió, hem dafegir l’impacte de la immigració, l’augment de l’esperança de vida de la població (que ens obliga a atendre durant més anys els problemes de salut de les persones, malalties cròniques múltiples i uns professionals de la salut deficientment pagats i poc valorats per la resta del cos social. Davant de tot això cal actuar per tal que el sistema públic de salut no acabe essent un sistema residual -damunt prestat per actors privats- i que atenga al capdavall només a les capes baixes i les excloses de la societat.
Davant d’aquesta realitat, l’opció liberal-conservadora és intentar traspassar la pressió que suporta el sistema públic al sistema privat, i deixar només en mans dels governs públics el disseny, el finançament i el control de com s’efectuen les prestacions. Òbviament aquesta transferència de responsabilitat del públic al privat, centrada en el
discurs que només es canvia la forma i els actors de la prestació, ens fa aparèixer una incògnita que des d’una perspectiva social transformadora no podem menystenir: si al capdavall acabem constituint un sistema de salut on la majoria o una part considerable dels actors que actuen com a provisors del mateix són privats, aquests privats acabaran
imposant per la simple lògica dels fets una determinada visió del disseny de les polítiques macro en salut. I no hi haurà possibilitat de marxa enrere.
Un sistema de Salut per a un País Valencià avançat
Sobre l’edifici de la sanitat pública valenciana hem de construir el futur. Però ho hem de fer intel·ligentment. Plantegem que sobre aquesta base el sistema de salut s’ha de transformar i hem d’orientar-lo als resultats de salut, integrant tots els serveis en xarxa i en nivells. Per això, cal no defugir el debat de la transformació. Fer-ho seria simplement una irresponsabilitat majúscula. Vivim un intens debat que ha arribat fa uns pocs anys amb força també al País Valencià: el debat dels models de futur en salut. Les alternatives són dues: o optem pels sistemes integrats de salut o pels sistemes de gestió de malalties cròniques. Però també si optem per un sistema de prestació pública o de prestació privada.
Nosaltres optem clarament pel model dels Sistemes Integrats de Salut. Creiem en els sistemes integrats de salut de naturalesa pública. Aquesta és la nostra proposta: siguem eficaços i millorem la gestió per tal d’aconseguir uns ciutadans amb millors índexs de salut, preservant en tot moment que el disseny de les polítiques estratègiques i macro del sistema no siguen fruit de pocs i poderosos actors, sinó que responguen sempre a la majoria de l’expressat per la població en el parlament, i amb el diàleg necessari multipolar amb tots els actors de la societat civil (societat civil entesa des de la mínima expressió d’una associació de veïns d’un barri fins a les grans estructures de coordinació associativa, ONGs i tots aquells actors del tercer sector que juguen un paper en la salut i els seus llindars dels serveis socials) i també amb els actors privats amb ànim de lucre.
Proposem un model de sistema integrat de salut on els diferents nivells treballen de forma coordinada -i en xarxa- per tal d’alinear-se amb els objectius de salut que volem assolir. Proposem l’esquema dels models integrats que comprenen els següents nivells: Prevenció Primària, Suport a l’autogestió del pacient i l’autocontrol, Gestió de l’atenció de
pacients amb risc, i Gestió dels casos molt complexos d’alta morbilitat i alt nivell de consum de recursos tecnològics.
En aquest model dos elements juguen el paper principal: el ciutadà-pacient i els professionals mèdics. Per a nosaltres, la tecnologia tant de gestió, com d’utillatge i maquinària estan sempre al servei d’aquests dos actors: els que presten el servei (els professionals de la salut) i els destinataris del mateix (el ciutadà que pot esdevenir pacient). El coneixement del professional -posat en pràctica- orientat als resultats de salut, és l’eina principal. No només necessitem d’estructures immobles i tecnològiques, sinó que hem d’ésser capaços de formar, motivar, retenir i incentivar l’actualització de coneixements i les competències en la pràctica clínica dels nostres professionals.
Una integració Real. La superació del debat Primària Hospitalària.
El sistema de Salut integrat que proposem pel País ha de superar la dicotomia i l’enfrontament real entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. L’hem de superar per la força d’una integració real, que sume, que transforme, que cree sinergies entre tots els actors: Medicina preventiva i comunitària, atenció primària, atenció sòcio-sanitària i
l’atenció hospitalària.
Els models de prestació privada implementats al País, (La Ribera-Alzira, Torrevieja, Dénia, Elx 2, Manises), parteixen, duna visió hospitalocèntrica, i afegeixen en una segona fase a la primària i la sòcio-sanitària, i per tant, el model se’n ressent. On és la seu on es decideix la planificació, l’estratègia i l’assignació de recursos?: L’hospital. L’hospital es converteix en la seu dels serveis centrals del sistema integrat i, per tant, per la força dels fets, s’imposa la visió de l’hospital a la resta del sistema. Proposem que els subsistemes de salut (o àrees) siguen gestionats des de centres de direcció amb caràcter propi que comanden la integració i cooperació de la diversitat d’actors. Aquest és l’inici d’un model de treball en xarxa, de nivells, on cada un dels engranatges constitueix una peça necessària per al rendiment eficaç i eficient del sistema.
El professional de la salut: l’element central del sistema.
El recurs principal del sistema són els distints professionals sanitaris. Si aconseguim formar-los, motivar-los i implicar-los, reeixirem a construir un sistema de salut potent.
La pressió assistencial (àrees de captació de població no resident als estius, zones de fort impacte immigratori, zones d’exclusió social, zones de piràmides envellides de població, etc.), la pèrdua d’autonomia, la manca de temps per atendre els ciutadans i pacients i, sobretot, la seua pèrdua de prestigi social, estan situant els metges en una
situació complexa (volums de burn out significatius).
Cal incentivar la formació clínica i l’avaluació de competències, potenciant autèntiques variables d’avaluació de resultats de salut construïdes des del consens que servisquen per incentivar. Els coneixements -el coneixement- en l’àmbit mèdic, és la pedra angular. La pedra angular que, amb les eines necessàries, ens permetran aconseguir millorar els indicadors de salut de la població. Articulem amb valentia un sistema que prime els que s’impliquen, els que milloren, els que volen aportar en positiu a un nou model sanitari, a diferència de l’actual model que sols prima l’antiguitat.
La base pública del nostre model de sanitat
La nostra visió es fonamenta en una tesi clara i diàfana: un model públic integrat de salut.
El finançament del sistema ha de provenir dels impostos sobre l’IRPF i altres impostos que tinguen en compte el nivell de renda. En tot moment, hem de garantir la universalitat i l’equitat del sistema, fent-lo sostenible i eficient.
La relació entre el finançador i el prestador del sistema creiem que ha de ser essencialment pública, entenent que el prestador pot ser directament públic o adquirir noves formes d’empresa pública que ens permeten incentivar el sistema, per millorar-lo i fer-lo més eficient.
Continuïtat i integració. Aquest sistema públic ha d’integrar en un continu l’atenció
preventiva i comunitària a la població sana (prevenció primària), l’atenció a la població de risc (prevenció secundària) i l’atenció a la població amb malalties (tractament). L’òptica d’aquest continu parteix del concepte de resultat de salut poblacional i arriba fins al pacient. El nostre model públic de salut integrat tria l’equitat davant de l’ampliació d’oferta de serveis i planteja un equilibri entre els factors d’elecció i contenció de costos. Creiem que la integració del finançador i els prestadors del sistema des d’una
visió pública, és la garantia que els objectius de salut estaran sempre definits de manera rellevant pels poders públics, representants electes dels ciutadans.
I proposem, a més, un pas mes enllà que done coherència i emmarque el model: iniciar un debat per a una convergència real en una sola Conselleria de la Salut i el Serveis Socials.
Propostes
Objectius del sistema públic integrat de salut valencià
Suscintament -i seguint l’esquema dels models integrats- assenyalem els objectius macro del sistema:
– Assoliment de resultats en salut per a tota la població.
– Cobertura universal.
– Augment de la qualitat en la prestació i en la percepció dels ciutadans-pacients.
– Incrementar la satisfacció dels ciutadants-pacients.
– Optimitzar la satisfacció dels treballadors de la Sanitat.
– Garantir que el sistema públic de salut siga el proveïdor i gestor del material tecnològic existent als Hospitals de la Xarxa Pública. “Cal una nacionalització dels mitjans de producció”.
– Garantir la sostenibilitat econòmica del sistema.
– Oferta de serveis dimensionada a un sistema que té en l’equitat un dels seus pilars fonamentals.
– Agilitat en tots els nivells del sistema.
Propostes globals per un sistema públic integrat de salut
Integració immediata de la salut mental en la Conselleria de Sanitat i Benestar Social acomplint la llei del Servei Valencià de Salut. Elaboració, desenvolupament i impuls amb consignació econòmica necessària d’un Pla director de Salut Mental que contemple desenvolupament de recursos i accions suficients per a no atendre parcialment a aquest col·lectiu (Unitats de Salut Mental d’Adults i Infantil, programes de suport domiciliari, habitatges tutelats, centres de dia, hospitals de dia, hospitals de mitja estada, centres de rehabilitació i inserció sòcio-laboral, coordinat entre totes les administracions. Creació d’una xarxa datenció integrada i única en àmbit sòcio-sanitari. Pla d’atenció a pacients psicogeriàtrics.
Professionalització de la gestió. Cal finalitzar en la politització dels gestors sanitaris que situa l’adscripció política per damunt de la capacitat i el mèrit, com va fer en el seu moment el PSOE i ara de forma descarada el PP. Participació en la gestió dels professionals sanitaris.
Racionalització i integració de la xarxa sòcio-sanitària en el sistema d’assistència.
Convertir l’Hospital Militar de Mislata en l’hospital de referència per a aquesta població, amb
servei d’urgències i especialitats.
Aconseguir la millora d’eficiència del sistema d’acord amb l’acompliment dels objectius de salut fixats.
Aconseguir les transferències de recursos de l’Estat necessàries per tal de garantir un sistema de salut sostenible. Més finançament.
Alineament i cooperació entre els diversos nivells del sistema per garantir un continu de prevenció comunitària de prevenció primària, de prevenció secundària i tractament i de seguiment.
Augmentar les polítiques d’incentivació i millora dels coneixements i les habilitats clíniques dels professionals de la salut.
Avançar en sistemes integrats d’informació clínica i sistemes d’informació de gestió que vagen sent incorporats paulatinament pel conjunt dels actors i nivells del sistema.
Potenciar les polítiques actives integrades en salut comunitària i preventiva com un element essencial del sistema, vinculant totes les estructures sòcio-sanitàries al sistema.
Utilització de les estructures del tercer sector com a proveïdors complementaris en el sistema, especialment en els àmbits comarcals i municipals.
Avançar en el diàleg entre especialitats i gestors públics per tal d’avançar en els principis de descentralització i subsidiarietat.
Garantir la transparència i la informació envers els ciutadans.
Descongestió de la ciutat de València acostant els recursos als ciutadans mitjançant la creació d’infraestructures en les comarques properes (Horta sud).
Dotació d’un hospital de tercer nivell per a les comarques centrals.
Propostes envers als professionals de la Salut
Facilitar el paper dels professionals com a element central del sistema de salut.
Facilitar de forma efectiva l’exercici amb qualitat de la pràctica mèdica: Garantir el temps d’atenció als pacients de com a mínim 10 minuts.
Actualització dels sous dels professionals.
Implementar un pla de desburocratització per tal de reduir els circuits de resolució de les demandes administratives.
Incentivar als professionals que s’impliquen en un nou sistema que garantesca la continuïtat assistencial i de cures.
Facilitar les condicions i instruments per la pràctica mèdica:
a. Garantir l’autonomia professional
b. Garantir la responsabilitat
c. Promoure l’actualització en la pràctica clínica
d. Facilitar els instruments per a la gestió clínica
e. Sistema d’incentius basats en resultats en salut
Garantir condicions laborals suficients per una bona pràctica clínica: els professionals de la salut de primària han de gestionar un màxim de 1200-1500 targetes sanitàries, reduint aquests ràtios en els casos de zones amb problemàtiques socials i zones amb necessitats produïdes per població flotant estacional.
Ofertes públiques de treball amb periodicitat semestral amb concursos de trasllats previs.
Avançar cap a un sistema on s’incentive l’assumpció de responsabilitats per part dels professionals.
Foment de la cultura de creació i utilització de guies de pràctica clínica amb una visió integral.
Traslladar el pes dels recursos de formació a les entitats i societats científiques, de forma que paulatinament siguen aquestes les que gestionen la major part dels fons destinats a formació.
Foment d’una agència d’avaluació i acreditació de professionals amb un plantejament cooperatiu amb societats científiques i altres actors implicats.
Promoure la investigació en tots els nivells del sistema, aplicant el principi de subsidiarietat.
Assumpció per part de l’atenció primària i especialment per la infermeria de la salut escolar i control de l’atenció domiciliaria de la xarxa de benestar social.
Propostes envers la gestió.
Manteniment de l’actual estructura pública, iniciant el camí per anar integrant tots els nivells de salut, des de l’atenció comunitària i la medicina preventiva fins als aparells sòcio-sanitaris.
Promoure la titularitat pública dels nous equipaments de salut, que no han de ser entesos només com a centres hospitalaris, sinó com a unitats de sistemes integrats de salut en àrees determinades. Proposem la creació de diverses empreses públiques que assumisquen els nous concursos que en aquest àmbit es plantegen.
Cal establir estratègies per rescatar paulatinament per a les empreses públiques els equipaments existents que s’han atorgat a prestadors d’índole privada.
Cal reforçar les unitats que han de convertir el sistema de salut en un autèntic sistema integrat: implementació de polítiques de prevenció actives, promoció de la salut comunitària, integració amb els diversos agents que realitzen tasques sòcio-assistencials i potenciació d’unitats d’atenció d’urgències de primer nivell.
En les actuals unitats de gestió privada ja en funcionament cal augmentar els mecanismes de control per tal de facilitar la transparència i avaluar de manera acurada els resultats en salut.
Promoure/facilitar unitats d’autogestió o de gestió d’estructures i recursos sanitaris, de forma cooperativa entre professionals.
Potenciació dels ajuts no finalistes i plurianuals a les societats científiques mèdiques.
Els medicaments. Propostes per a un ús racional i sostenible
Fer efectiva la separació entre el registre i el finançament públic dels medicaments. Selecció dels medicaments finançats pel sistema públic sobre la base dels problemes atesos i el cost efectivitat comparat.
Promoure la indústria dels medicaments genèrics i facilitar la seua extensió en el sistema.
Avançar en un sistema més ampli de preus de referència.
Revisar el costos i el valor de la distribució i la dispensació comercial dels medicaments.
Regular la visita dels delegats dels laboratoris, de forma que aquesta es puga realitzar sense interferir en la feina diària dels professionals.
Regular la prescripció múltiple i facilitar la desaparició de la recepta en paper habilitant en les oficines de farmàcia la dispensació de la recepta electrònica.
Potenciar aliances per tal de promoure la indústria farmacèutica pròpia.
Reclamar per a la Generalitat Valenciana les competències en selecció de medicaments, negociació de preus, distribució i dispensació a càrrec del SNS de l’Estat (Servicio Nacional de Salud).
Promoure la creació i difusió de guies terapèutiques i farmacològiques a partir del treball científic pluridisciplinar entre les diferents especialitats mèdiques.
Corresponsabilitat dels diferents nivells i àrees de salut en la despesa en farmàcia. Avançar cap a la fixació de pressupostos tancats per a cada unitat/nivell.
Promoure la formació independent en el camp dels medicaments i la terapèutica, assignant la prestació i d’aquesta oferta formativa als col·legis de metges i societats científiques.
Ens oposem al copagament com a eina de cofinançament del sistema. El copagament indueix a una utilització -en un primer moment- menor d’alguns serveis però n’augmenta en d’altres. Així mateix, l’establiment del copagament actua de facto com a barrera d’entrada al sistema de ciutadans amb problemàtiques socials determinades i/o amb pocs recursos. Proposem la integració dels diferents nivells com a autèntica eina de generar estalvis econòmics en el sistema.
Els sistemes d’informació per avançar cap a un sistema integrat de salut públic
Cal desenvolupar els primer passos per avançar cap un sistema d’informació integrat que comprenga els sistemes implantats i els que ho estan essent: CMBD (Conjunt Mínim de Bases de Dades), indicadors de costos (com GRDS en hospitalària i APGS en primària), sistemes de prescripció vinculats a la recepta electrònica i l’ABUCASIS en atenció primària (ineficient totalment pel consum excessiu de temps que precisa; a més ignora la llengua catalana/valencià) i ORION en atenció especialitzada. La nostra Conselleria posarà a l’abast de tots els professionals que tinguen relació amb la salut de les persones un sistema d’informació i de gestió de ciutadans/pacients eficient, intuïtiu, en valencià,
descentralitzat però intercomunicat, basat en el concepte de la Història Clínica Electrònica Única, alimentada per múltiples i diverses aplicacions federades. Hem de tendir cap al fet que les diferents branques dels sistemes d’informació aprenguen a dialogar entre elles i, a la llarga, esdevinguen un autèntic sistema integrat d’informació.
Facilitar les tecnologies d’ajut a l’accés de guies de pràctica clínica i guies farmacoterapèutiques.
La integració i la creació de sistemes d’informació en cada una de les àrees i nivells del sistema s’ha de realitzar a partir d’estratègies de consens i incentivació dels diversos professionals i gestors, estant els recursos tecnològics sempre al servei d’aquella visió.
La Generalitat ha de construir una base de dades amb indicadors d’activitats, indicadors d’utilització, qualitat, eficiència i resultats de salut on es mostren els diversos indicadors, per zones i unitats del sistema, pública i accessible.
Propostes adreçades a la transparència i l’accés dels ciutadans a la salut
Accés lliure als resultats de salut poblacionals que l’administració ha d’anar paulatinament registrant.
Promoure una cartera de serveis d’accés equivalent per a tots els ciutadans del sistema.
No ens sembla adequat utilitzar estructures públiques per l’oferiment de serveis complementaris de pagament privat.
Publicació periòdica dels resultats de salut agregats en cada nivell, unitat i zona del sistema.
Promoure accions integrals per tal d’instaurar una cultura de bon ús del sistema sanitari i la promoció i prevenció de la salut.
Lliure elecció de metge, i d’infermera, dret a una segona opinió efectives.
Dret de preservació de les dades personals i mèdiques.
Garantir recursos plurianuals públics no condicionats a les associacions de pacients, per tal devitar que el seu finançament bàsic provinga de la indústria farmacèutica o d’organismes públics amb voluntats finalistes.
La investigació biomèdica
Si el que volem és un país modern i integrat en el conjunt d’Europa, hem de partir de la premissa que la investigació en biomedicina ha de formar part de l’activitat mèdica i d’infermeria, de forma que el Sistema de Salut reconega aquesta tasca com a part essencial de l’activitat dels professionals de la salut.
La situació actual de la investigació biomèdica al País Valencià és del tot caòtica, i així mentre existesquen centres d’alta tecnologia com ara l’Institut Príncep Felip, l’Institut de Biomedicina o departaments universitaris amb importants dotacions tecnològiques. Hi ha una forta dispersió de recursos humans. De fet, no hi ha cap integració de la investigació bàsica amb la investigació clínica i els investigadors valencians giren els ulls cap a Madrid, des d’on vénen les majors quantitats de diners per a finançar la investigació amb un criteri que respon als interessos espanyols i no gaire als valencians, tot donant-se la paradoxa que resulta més fàcil treballar en xarxa amb centres de Madrid o Andalusia que amb centres del País Valencià.
Les inversions reals de la Conselleria en Investigació son minses i s’ha deixat bona part de les subvencions en la iniciativa privada, no existint un programa de potenciació de la investigació biomèdica amb una renúncia de fet a intentar coordinar els diferents grups i utilitzar de forma eficient la tecnologia que disposem.
La investigació cal vertebrar-la des del nostre país, per tal de fer-la competitiva i que puga competir amb la resta de grups de l’estat i d’Europa amb garanties, per a la qual cosa no calen grans inversions: hem de fugir de finançar directament amb fons públics projectes dinvestigació, ja que existeixen fons als quals s’accedeix de forma competitiva
tant a l’estat com a Europa. Ha de ser un fi de la Generalitat aconseguir un mapa de les infraestructures per a la investigació, identificar els grups d’investigadors i crear les condicions necessàries per trobar les sinèrgies que existeixen al nostre país entre els diferents grups d’investigació que done lloc a grups potents.
Propostes
Crear un mapa d’infraestructures d’investigació que identifique tots els recursos que disposem per a la investigació: Universitats, Institucions privades, Hospitals i Serveis.
Elaborar un registre de grups dinvestigació, amb criteris de qualitat homologats: Producció científica, impacte de les investigacions, participació en projectes avaluats externament.
Unir en una única direcció general la investigació biomèdica.
Elaborar la legislació necessària per a garantir la col·laboració dels grups d’investigació i establir xarxes reals d’investigació biomèdica.
Crear una línia de finançament per a la creació de Xarxes d’Investigació al si del País Valencià.
Garantir almenys una convocatòria anual d’ajudes a la investigació amb càrrec als pressupostos de la Generalitat.
Integrar els instituts d’investigació en la xarxa hospitalària, de forma que la gestió d’aquest no siga aliena als interessos de la investigació clínica.
Dotar al personal del Servei de Salut del temps i l’espai per a la investigació. La investigació s’ha de fer dintre del temps contractat pel Servei de Salut i aquest ha de garantir l’espai necessari per a què els investigadors/res puguen dur a terme les seues tasques.
Integrar la investigació en la carrera professional, tot superant l’actual carrera professional “barroera” que ens ha encolomat el PP.
Desaparició progressiva dels “mileuristes”. El sistema de Salut ha d’integrar els professionals que s’hi dediquen a la investigació dintre del sistema de salut, com ara biòlegs, farmacòlegs, tècnics de laboratori, etc. La situació actual de provisionalitat i temporalitat ha de desaparèixer envers una situació laboral estable. Aquesta situació va lligada a tot l’anterior, car si no hi ha grups potents d’investigació és del tot impossible garantir la continuïtat del personal.
A banda d’estimular la creativitat de cada grup d’investigació, el Sistema de Salut ha de definir les seues línies d’investigació prioritàries i estratègiques, com a proposta:
– Investigació epidemiològica i salut pública. Reformulació del paper de l’Escola Valenciana d’estudis de salut pública (EVESP).
– Investigació en genòmica i proteòmica. Integració en xarxa de les infraestructures que hi ha a València i Alacant.
– Investigació en farmacologia. L’administració pública no pot, per més que les tendències actuals siguen concentrar la investigació farmacèutica en les grans companyes privades, deixar la seua responsabilitat envers el desenvolupament en aquest terreny.
– Investigació en bioètica. Els reptes als quals ens enfrontem actualment superen en molt les capacitats d’una persona o grup d’investigació, cal una acció clara de la Generalitat Valenciana que garantesca que les actuacions en el terreny de la biomedicina s’ajusten als codis ètics vigents alhora que explora des de la pròpia experiència els límits de la
investigació, per a què aquesta no s’ature innecessàriament.
– Elaboració, desenvolupament i impuls amb consignació econòmica necessària dun Pla director de Salut Mental que contemple desenvolupament de recursos i accions suficients per a no atendre parcialment a aquest col·lectiu (Unitats de Salut Mental d’Adults i infantil, programes de suport domiciliari, habitatges tutelats, centres de dia, hospitals de
dia, hospitals de mitja estada, centres de rehabilitació i inserció sòcio-laboral, coordinat entre totes les administracions.
– Creació d’una xarxa d’atenció integrada i única en l’àmbit sòcio-sanitari.
– Pla d’atenció a pacients psicogeriàtrics.
– Creació d’hospitals psiquiàtrics penitenciaris així com dispositius de reinserció sociolaboral.
– Estratègia en salut mental del sistema nacional de salut.